Síndrome del niu buit: com afrontar que els fills marxin de casa?

Has esperat durant anys que els teus fills creixessin, fossin autònoms i construïssin la seva pròpia vida. I quan finalment ho fan, pot aparèixer una sensació que no esperaves: la casa està més buida... i tu també et pots sentir una mica així.

Per un costat pots estar content/a perquè els veus avançar, però al mateix temps els/les trobes a faltar. Sabem que marxar és part de créixer, però costa acostumar-te al silenci, als canvis de rutina o al fet que ja no et necessitin de la mateixa manera.

Aquestes emocions poden semblar contradictòries, però no ho són. Pots sentir alegria i tristesa al mateix temps. Pots voler que facin la seva vida i, a la vegada, necessitar temps per adaptar-te a la nova realitat.

Els/les fills/es no deixen de formar part de la teva vida quan marxen de casa. El que canvia és la manera de formar-ne part.

Què és el síndrome del niu buit?

Aquest terme s'utilitza per descriure el malestar emocional que algunes mares i pares poden experimentar quan els fills o filles marxen de casa i comença una etapa amb menys responsabilitats quotidianes de criança.

Tot i el nom, no es tracta necessàriament d'un trastorn ni totes les persones ho viuen igual. Per a algunes persones pot ser una etapa difícil, marcada per la tristesa o la sensació de pèrdua. Per a d'altres pot comportar també alleujament, més llibertat, temps propi o l'oportunitat de recuperar activitats que havien quedat en segon pla.

Si és una cosa natural, per què pot fer tant de mal?

Perquè canvia qui viu a casa i també poden canviar moltes petites coses que durant anys han estructurat la vida quotidiana. Els horaris, els menjades, les converses, les preocupacions, els desplaçaments, les celebracions, les discussions i fins i tot els petits gestos que semblaven irrellevants formaven part d'una rutina compartida.

Quan aquesta rutina desapareix o disminueix, pots notar una absència molt més gran del que havies imaginat.

A vegades no trobem a faltar només la persona. També trobem a faltar la manera de viure que teníem amb aquella persona a casa.

La pèrdua del rol quotidià de cuidar

A més, s'afegeix el fet que, durant molts anys, ser mare o pare ha ocupat una part molt important del dia a dia: organitzar, preguntar, ajudar, portar, recollir, cuinar, recordar, preocupar-se, estar disponible. Aquest rol no desapareix, però es transforma.

I aquesta transformació pot generar preguntes inesperades:

• Si ja no em necessita com abans, quin és ara el meu lloc?
• Què faig amb tot aquest temps que ara tinc?
• Com m'hi relaciono sense estar constantment pendent?
• Com deixo que prengui les seves decisions encara que jo les faria diferents?
• Qui soc jo, més enllà de ser mare o pare?

Trobar a faltar el rol que tenies no significa que vulguis impedir que els teus fills creixin. Significa que tu també estàs vivint un canvi.

Quins sentiments poden aparèixer?

Cada persona viu aquesta transició de manera diferent, però poden aparèixer:

• tristesa o nostàlgia;
• sensació de buit o silenci a casa;
• soledat;
• preocupació pel benestar dels/de les fills/files;
• orgull i alegria per la seva autonomia;
• por de perdre proximitat amb ells/elles;
• sensació de no ser tan necessari/a;
• incertesa sobre aquesta nova etapa;
• alleujament per tenir menys responsabilitats;
• culpa per sentir alleujament o, al contrari, per estar trist/a quan “hauries d'estar content/a”.

Cap d'aquestes emocions defineix per si sola com estàs gestionant la situació. El més important és observar-ne la intensitat, la durada i l'impacte en la teva vida.

“I ara, qui soc jo?”

Ser mare o pare pot ser una part molt significativa de la identitat, però no és l'única.

Durant anys potser has aparcat interessos, amistats, projectes, aficions o necessitats perquè no hi havia temps.

El niu buit pot fer visible aquesta pèrdua d'espais propis, però també pot obrir la possibilitat de recuperar-los o descobrir-ne de nous.

Potser el niu queda més buit, però la teva vida no ha de quedar buida amb ell.

Què pot ajudar durant aquesta transició?

No existeix una única manera correcta d'adaptar-se, però algunes coses poden facilitar el procés:

• donar-te permís per trobar-los a faltar sense jutjar-te;
• acceptar que l'adaptació necessita temps;
• mantenir el contacte amb els/les fills/filles respectant també la seva nova autonomia;
• evitar convertir cada silenci o falta de resposta en un senyal que alguna cosa va malament;
• recuperar amistats, activitats o interessos que havien quedat en segon pla;
• crear noves rutines que tinguin sentit per a tu;
• parlar amb la parella sobre com està vivint cadascú aquesta etapa;
• cuidar la xarxa social i no deixar que tota la vida emocional depengui dels/de les fills/filles;
• permetre't descobrir què vols en aquesta nova etapa, sense necessitat de saber-ho immediatament.

Una nova manera de relacionar-se amb els fills

Quan els fills es fan adults, el vincle no desapareix. Evoluciona.

Poc a poc, la relació pot deixar de basar-se tant en cuidar, supervisar o decidir i començar a donar més espai a compartir, escoltar, aconsellar quan t'ho demanen i gaudir d'una relació més adulta.

Aquesta transformació pot costar, però també pot permetre descobrir una manera diferent de ser família.

Deixar-los créixer no significa deixar de ser important per a ells/elles.

Quan pot ser útil buscar ajuda psicològica?

Sentir tristesa o nostàlgia durant un temps pot formar part de l'adaptació. Però convé prestar més atenció quan el malestar és intens, es manté i interfereix de manera important en la vida quotidiana.

Pot ser útil demanar ajuda si:

• la tristesa és molt intensa o persistent;
• has perdut l'interès per activitats que abans gaudies;
• et costa molt adaptar-te a qualsevol canvi en la relació amb els/les fills/filles;
• necessites contactar-hi constantment per sentir-te tranquil/a;
• la por o la preocupació ocupen gran part del dia;
• t'has anat aïllant socialment;
• aquesta etapa està generant conflictes importants amb la parella o la família;
• sents que no trobes sentit o direcció a la teva vida des que els fills han marxat.

L'acompanyament psicològic pot oferir un espai per comprendre què representa aquesta pèrdua per a tu, reorganitzar rols i començar a construir una etapa que no negui el que deixes enrere, però que també faci lloc al que pot venir.

Un recordatori important

La marxa dels fills no és només un canvi per a ells. També és una transició per a tu.

No tens l'obligació d'estar bé immediatament ni de viure aquest moment com una alliberació només perquè socialment s'esperi que sigui així.

Pots trobar-los a faltar i, al mateix temps, començar a construir una vida amb nous espais.

Els fills poden marxar de casa sense marxar de la teva vida. I tu pots continuar formant part de la seva sense deixar d'ocupar-te també de la teva.