Per què em costa demanar ajuda?

A vegades costa molt reconèixer que necessites ajuda.

Potser fa dies que no et sents bé, que dones voltes a les mateixes coses o que intentes sostenir-ho tot com pots.

I, tot i així, quan penses a explicar-ho o a demanar suport, apareix una part de tu que diu:

“No vull molestar.”
“Ja hauria de poder amb això.”
“Tampoc n'hi ha per tant.”
“Hi ha gent que està pitjor.”

Demanar ajuda pot semblar senzill des de fora, però quan ets tu qui ho necessita, no sempre ho és.

No sempre és orgull

A vegades pensem que si ens costa demanar ajuda és perquè som massa orgullosos/es o perquè volem fer-ho tot sols/es.

Però moltes vegades no és això.

Potser has après a no carregar els altres amb el que et passa. Potser t'has acostumat a aguantar. Potser et fa por preocupar algú, decebre'l o sentir-te vulnerable.

Que et costi demanar ajuda no vol dir que no la necessitis.

Només vol dir que, per algun motiu, mostrar aquesta necessitat et resulta difícil.

La idea que hauries de poder sol/a

Una de les creences que més pesa és pensar que haver de demanar ajuda significa que no ets prou fort/a.

Com si estar malament fos una falta de capacitat. Com si necessitar suport fos una prova que no ho estàs fent bé.

Però no és així.

Tots tenim moments en què ens falten recursos, perspectiva o energia per sostenir el que estem vivint.

I això no et fa menys capaç. Et fa humà/na.

Quan minimitzes el que et passa

També pot passar que et comparis amb altres persones i pensis que el teu malestar no és prou important.

“No estic tan malament.”
“A altres persones els passen coses pitjors.”
“Potser estic exagerant.”

Però el fet que altres persones també pateixin no invalida el que tu sents.

No cal arribar al límit perquè el teu malestar sigui important.

No cal estar en una crisi perquè tinguis dret a ser escoltat/da.

Demanar ajuda també pot fer por

Demanar ajuda implica obrir una porta.

Explicar alguna cosa que potser has guardat molt de temps. Reconèixer que no pots més. Permetre que algú vegi una part més vulnerable de tu.

I això pot fer por.

Pot aparèixer vergonya, incomoditat o la sensació de no saber ni per on començar.

Però no cal tenir-ho tot ordenat abans de parlar-ne.

A vegades el primer pas és tan simple com dir: “No sé exactament què em passa, però no estic bé.”

Deixar-te acompanyar no és rendir-te

Demanar ajuda no vol dir que renunciïs a la teva autonomia.

No vol dir que algú hagi de decidir per tu ni resoldre't la vida.

Vol dir que no has de fer tot el procés en soledat.

A vegades, una altra mirada pot ajudar-te a entendre millor què et passa, posar paraules al malestar o trobar formes més curoses d'afrontar una situació.

Deixar-te acompanyar també pot ser una manera de cuidar-te.

Com començar a demanar ajuda

Si et costa molt, no cal fer un gran pas de cop.

Pots començar amb alguna cosa petita:

• Escriure el que et passa abans d'explicar-ho.
• Parlar amb algú de confiança, encara que sigui només una part.
• Dir que no estàs bé sense haver de justificar-ho tot.
• Demanar una estona per parlar amb calma.
• Buscar suport professional si sents que ho estàs sostenint sol/a des de fa massa temps.

No has de saber explicar-ho perfectament.

No has de tenir una resposta clara.

I no has d'esperar a tocar fons per permetre't rebre ajuda.

No cal que puguis amb tot

Durant molt de temps potser has intentat continuar, aguantar i fer veure que podies.

Potser això t'ha ajudat en alguns moments.

Però també pot cansar molt.

No cal que puguis amb tot per demostrar que ets fort/a.

A vegades la força també és reconèixer que necessites suport.

I permetre que algú t'acompanyi mentre tornes a trobar una mica més de calma.

Si sents que fa temps que ho intentes portar sol/a i cada vegada pesa més, potser demanar ajuda no és un fracàs.

Potser és el primer pas per començar a cuidar-te d'una altra manera.